Els gentilicis de la gent de Begur m’havien fet rumiar vanament. L’empordanesa Irene Rocas informava a AlcM que els diuen buarencs o bacanards; aquell ve sens dubte de bə(g)uréŋs, amb metàtesi de les vocals; però l’altre, més xocant, està ben confirmat: J. Pons i Guri, erudit de bona llei, em recità l’any 1968, una llista tòpica de noms humorístics dels pobles d’aquella zona, que troba en un escrit del s. xviii; entre ells figuren els bəkanárs de Begur. Però rebutgem la temptació de relacionar això amb el bekur bascoide i els Becor ibèrics: a Verges aquell mot l’usen amb el sentit de ‘beneit’: l’accepció pròpia sens dubte, aplicada a la gent de Begur pels malèvols dels pobles veïns estrebant-se en la semblança fonètica Bek/Beg-. Tal com en el parlar plebeu de Barcelona es diu benau per beneit × babau, aqueix becanard naixeria de l’encreuament de beneit o banau amb becard ‘perdulari’.
- Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae, vol. II, entrada Begur
Comentaris recents
cara de pomes agres
Segons recull la Paremiologia catalana comparada d...
cara de pomes agres
Llegint el llibre Me'n record d'Emili Man...
babel
Balla amb Babel. Contra l'absolutisme lingüístic...
babel
Hi ha un llibre de Joan-Lluís Lluís que en parla...
anar lluny d’osques
Jo conec l'expressió "anar errat d'osques", feta ...