Definició
Sofrir, patir angoixa moral, dolor; per extensió, sofrir dolor físic; en sentit figurat, estar una cosa en situació inestable o perillosa, en perill de caure, de rompre’s, de fer-se malbé (Balears).
No passis pena que després passaré per casa teva i t’ajudaré a fer els deures.
Etimologia de pena
Del llatí poena, i aquest, del grec poiné [ποινή], ‘multa, compensació, penyora’.
Usos
Els mallorquins i la resta d’illencs, distints i distants, tots petits dins la mar gran, solen ser gent que, d’habitud fora de casa seva, passen pena. Potser exacerben el sentit de la responsabilitat, es posicionen envers els altres, dubten, fan de la reflexió la norma que no és l’amagar-se darrere la roca ni expressar-se tot just calmosos.
Andreu Manresa, «‘Ara torn’ a la mallorquina», publicat originalment a El País el 05/12/2015 i reproduït a l’InfoMigjorn núm. 1.241, 12/01/2016Ja era entrada de fosca quan Sara guaitava el cap pel portal de les cases i cridava als de la porxada que espavilassin, que el dinar aviat estaria a punt, i Jeremies li responia amb un crit que no passàs pena, que tot allò ja ho tenien llest i que ja podien començar a parar taula, si volien, que ja hi havia gana.
Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies (Barcelona: Proa, 2002), pàg. 162
Tema de la setmana
Mots trets d’InfoMigjorn, el butlletí digital sobre llengua catalana
Si és en balear, el primer exemple hauria de dir més aviat: “No passis pena que després passaré per ca teva i t’ajudaré a fer els deures.”
A Elna i a Perpinyà, en lloc de “després” diem, més aviat, “amprés” i en lloc de “deures”, “devers”.
Les dues paraules “amprés” i “dever” figuren al DCVB.
De petit, també havia sentit i parlat sempre dels “devers”, a Barcelona com a Perpinyà.
Parlant de “devers” preposició, és interessant el que en diu l’Alcover Moll referint-se a la pronunciació: a Mallorca i Menorca, la “r” és muda i “devers” rima amb “través”; d’Eivissa no en diu res, com tampoc de les varietats centrals. A València la “r” sí que és sensible. Sembla que el català de Barcelona ha optat per fer sentir aquesta “r”, que per mi és llegida, no pas apresa de la llengua hereditària.
I parlant de “devers”, també miro què diu el DCVB sobre “vers”:
“Fon.: beɾs (or.); veɾs (bal.). No és paraula d’ús vulgar, sinó literari. En el llenguatge parlat s’usa la forma composta devers (=de vers), de la qual cal consultar l’article especial, com també el de la forma envers.
A Perpinyà, quan diem “dever” (deure), pronumciem la ‘r’ final, i a més a més, hi afegim una ‘t’ epentètica i diem: “devert” de la mateixa manera que diem: “la mart”, “és cart al foc”, “una mata d’àpit”, “un escorpit”, …
Joan: Jo crec que és un vici això d’afegir una t al final d’algunes paraules. Aquí a les comarques de Girona també ho diem així: àpit, escorpit… fins i tot la posem al final de paraules com mapa’t, menjo’t, fico’t, poso’t, porto’t…
Nosaltres també diem,a ca la mare o a ca l´oncle
No sé si s’escau aquí l’expressió “Treure el ventre de pena”.
Vam fer una llarga excursió a peu. Al cap de dues hores arribàrem a un hostal i vam “treure el ventre de pena”. (Vam fer un bon àpat).
http://rodamots.cat/treure-el-ventre-de-pena/
Al meu poble al entrepa li diuen cantell i si es xicotet :cantellet.