Faig unes quantes enquestes casolanes entre jóvens per baix de la vintena, i tots usen o coneixen perfectament eixa paraula. Atarantar és ‘atordir, torbar el sentit, l’ànim’, Li pegà un colp al cap i l’atarantà, Si xillen tots alhora m’ataranten. Després d’un esglai tots podem quedar un poc atarantats, com la mare de la tertuliana esmentada. A alguns dels detinguts en l’Operació Taula els vam poder vore un poc (o molt) atarantats, quan eixien de declarar a la Benemèrita.

J. Leonardo Giménez, «Atarantar, torbar i torba», publicat originalment a Levante-EMV el 08/02/2016 i reproduït a l’InfoMigjorn 1.251, 16/02/2016

L’èxit va ser escandalós i ell, nerviós i emocionat, atabalat per tanta de gent com volia saludar-lo, pels amics i els periodistes que parlaven tots alhora, va trigar bona estona a reaccionar, un cop novament al camerino. Ara amb prou feines si podia articular paraula. Aquell «Jacques Brel catalán», com diria algú l’endemà, el mateix que componia pensant en el text, que havia fet dels mots el seu ofici, quedava mut i atarantat amb tant de bullici.

Núria Cadenes, L’Ovidi (València: Tres i Quatre, 2002), pàg. 163