August Bover
Rosegava talls de síndria
tot resseguint les senderes
—sovint amb excés de zel—,
a l’alçada de Terrassa,
als afores de Sentcelles
o més enllà de Benissa.
Duia uns calçons amb pedaços
i camises amb sacsons;
cansat, s’asseia a la sorra
per sentir el pas de la brisa
entre Orpesa i S’Agaró,
s’empassava cinc cerveses
i una gasosa amb glaçons,
de seguida s’adormia
i, com sempre, somiava
en rosselloneses rosses
lluint llenceria rosa
ran d’uns escots generosos.
Ensinistrador de zebres,
només els dies senars,
els altres esdevenia
dansaire de danses zíngares
i de sardanes revesses,
segons diguessin els astres
sota el signe dels Bessons.
August Bover, Cloc! (Tarragona: Arola, 2011)

Comentaris recents
saber quin pa hi donen
No pensava que l'expressió "quin pa s'hi dona", t...
alenar
Segons Eugeni S. Reig a El valencià de sempre...
alenar
D'algú qui xarra molt diem xarra més que...
no tenir un clau
Bon dia, això de no tenir un clau, no deu tenir a...
quan al cel hi ha cabretes a la terra hi ha pastetes
A la Pobla diem: si al cel hi ha ovelletes, a la t...