I mentre treia la pols amb drap, perquè la senyora deia que els espolsadors només serveixen per fer-la volar, i a la que et gires d’esquena ja torna a estar allà d’on l’havies treta, va baixar la filla, va saludar-me, i vaig trobar que feia cara de molta salut. La senyora em va dir que pugés una galleda d’aigua del pou per netejar la finestra que tocava al sostre; com que era ran de carrer i passaven carros i camions sense parar, sempre estava bruta de pols, i, si plovia, de fang: esquitx va i esquitx ve i jo sempre en dansa.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant (1962), cap. xix

Al Mas de can Pi
hi ha tant de tragí
que tothom va en dansa.
La noia se’ls mor.
La mare, quin plor!
Ja no hi ha esperança,
—Mare, no ploreu;
ja teniu l’hereu
per aconsolar-vos.
—Ai, no, filla, no!
Jo em moro, si no
puc als dos besar-vos.

Frederic Soler (Serafí Pitarra), «La Pubilleta»