També en aquesta mateixa època em reveig un vespre, a encesa de llums, estacionat amb el meu pare davant els encerats on els diaris amb redacció a la Rambla donaven al públic les darreres noves de la guerra de Cuba. Hi havia molts homes drets al nostre entorn. Tots alçaven els ulls i els fixaven en les lletres blanques. Em fa l’efecte que ningú no deia res, com si tothom tingués la sensació de ser en presència d’un malalt greu o d’un difunt. I jo, infant de pocs anys, sigui per mimetisme, sigui per obra d’alguna impressió recollida en les converses que sentia a casa, participava a la meva manera de l’angúnia i de l’aclaparament d’aquelles figures que per uns instants havien perdut l’esma de gesticular i de parlar en veu alta.

Carles Soldevila, Del llum de gas al llum elèctric. Memòries d’infància i joventut (Barcelona: Empúries, 2002 [1951]), pàg. 44

Quan al vespre, després de l’encesa de llums, els carrers de la ciutat semblen passadissos d’un ample casal, la gentada que hi acut els dóna, no ja l’animació visual, ans encara una vida bategant d’ésser col·lectiu. Els carrers gairebé deserts a altes hores de la nit, sonors de les passes dels escassos vianants, són, a les primeres hores del vespre, els canals per on s’escola, formidable, una riuada humana.

Antoni Rovira i Virgili, Teatre de la natura. Teatre de la ciutat (Barcelona: Proa, 2000), pàg. 110