No passo un sol dia de la meva vida sense recitar-me en veu baixa o en veu alta, seriosament o per facècia, tot vestint-me o tot afaitant-me, alguns versos catalans, castellans, francesos o italians. Si ara llegeixo poques novel·les, no és pas perquè detesti el gènere, sinó perquè el respecto massa. […] Però no puc suportar que, pel sol fet d’apuntar al cel, els autors vulguin ser tinguts per celestials, ni que pel sol fet d’escriure coses obscures vulguin ser considerats com a profunds. Ve-li aquí.

Carles Soldevila, Del llum de gas al llum elèctric. Memòries d’infància i joventut (Barcelona: Empúries, 2002 [1951]), pàg. 120

—Vostè ha vist res, senyor Joanola?
   —Al principi em semblà que veia la xemeneia i la fumerola d’un vapor… Després m’ho ha semblat menys. En realitat, no he vist res. Absolutament res…
   —I doncs, què ha estat això? Perquè la ullera sembla bona…
   —Vostè dirà… Magnífica! Vol que li sigui franc? Ha estat una falsa alarma, ve-li aquí…! —ha dit, una mica reduït i escorregut, el senyor Joanola.

Josep Pla, 17 d’agost del 1918, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)