Xavier Duran

àlbum

(del llatí album, blanc) 

Una bona paraula per començar una col·lecció de mots. Farem tot un àlbum amb etimologies que no només ens acostaran al coneixement de les paraules, sinó que també ens diran força coses sobre l’origen de l’objecte o del concepte —tot i que també veurem noms ben inadequats.

Album és una paraula llatina que significa blanc. Té molta lògica que els conjunts de fulls que serveixen per enganxar-hi textos, imatges o coses es diguin àlbums, perquè les planes en blanc estan esperant que hi posem allò que vulguem.

Però el principi de la història no és lúdic ni té a veure amb el col·leccionisme o els records personals. Els romans anomenaven així unes làpides o pissarres blanques on s’hi apuntaven, per donar-los a conèixer, els edictes del pretor —la persona que administrava la justícia—, les normes, els nomenaments i altres temes d’interès públic.

A partir del segle XVI, els estudiants alemanys agafaren el costum de recollir signatures dels seus companys en una mena de llibre, que anomenaren album amicorum —àlbum dels amics. Més tard, serví per guardar-hi signatures de gent més o menys famosa —els àlbums dels primers caçadors d’autògrafs.

En tot cas, la paraula començava a denominar un objecte que servia per guardar uns records personals. I quan a mitjans del segle XIX aparegué la fotografia, els àlbums també s’utilitzaren per guardar-hi aquests testimonis gràfics. Naixien així els àlbums de fotos. Això ha fet que alguna vegada s’hagi atribuït un altre origen a la paraula i que ens remet a la història de la fotografia. Les primeres plaques fotogràfiques, inventades pel francès Joseph Nicéphore Niepce el 1826,  estaven recobertes d’una mena de betum i necessitaven una exposició d’unes quantes hores —cosa que devia deixar ben fatigats els possibles models i que feia ben difícil plasmar un paisatge, perquè la llum anava canviant. Però el nebot de Niepce, Claude Félix Abel Niepce de Saint-Victor, va inventar, el 1848, unes altres plaques que només precisaven uns deu o quinze minuts d’exposició. Estaven recobertes d’albúmina d’ou, iodur de plata i nitrat de plata i donaven lloc a un negatiu, que permetia fer després tantes còpies de la imatge com es volgués.

Aquestes còpies es feien en un paper recobert per gelatina. Però el 1850, un altre francès, el fotògraf Louis-Désiré Blanquard-Évrard, va inventar un paper recobert amb albúmina. Va tenir tant d’èxit que, segons es diu, aviat la producció mundial d’aquest paper feia necessària la utilització de 18 milions d’ous.

L’albúmina no es diu així perquè sigui blanca —és incolora—, sinó perquè es troba a la part blanca de l’ou. En tot cas, hi ha qui sosté que els fulls on s’enganxaven les fotografies fetes amb el procés a l’albúmina reberen, per això, el nom d’àlbums. Sembla poc versemblant, perquè les referències anteriors als romans i als estudiants alemanys estan ben documentades. En tot cas, ja sabem que amb les diferents versions sobre l’origen d’algunes paraules en podríem omplir tot un àlbum.

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007)