De l’aparició de la Ben Plantada

 

Eugeni d’Ors

 

Jo sóc aquell qui un jorn va dir, en gloses enamorades i estrictes, les gràcies de la nord-americana donzella curiosa, troballa dins una pensió de família, a Ginebra; i més tard l’encís de la bella dama parisenca que, havent estat dreyfusista deu anys abans, havia passat, de poc, a l’altre cantó de la barricada, i en donava els motius, tot gustant les pastes del te i els dàtils brilladors. Però, avui com em preparés a decorar el record d’alguna altra beutat llunyana, Cyinthi ha vingut a estirar-me l’orella, i a dir-me: «Escau, Xènius, al català Glosador, no feminitats estranyes, sinó les aromoses amb perfum de la terra, celebrar…» I és per això que ara voldria contar-vos de la Ben Plantada, que ha florit, més alta que les altres, en aquests dies de calda i d’or, dins un humilíssim lloc d’estiueig, tot petit, i tot blanc, blanc, vora l’amplitud i la blavor del Mediterrani.

Cal esmentar de bell principi el fet peregrí que l’aparició de la Ben Plantada al pobre menut s’és acomplida de tan meravellosa faisó, que ningú avui no podria dir, malgrat ésser la bellesa de la minyona de les que criden l’esguard de pressa, ni com ella arribava allí, ni quan s’hi manifestava per primera vegada als ulls públics. Ha estat tan natural i subtil alhora, aquesta aparició de la Ben Plantada, com la de l’estel primer a l’hora del vespre. Ara és aquí, i just un instant encara no hi era. D’on surt l’estrella, d’on surt la minyona bonica? Anàveu a mirar un jardí, anàveu a mirar una barca, anàveu a mirar la mar, quan us ha sorprès la testa d’ella, per damunt les testes de les seves germanes. Després ha desaparegut. Però, una hora més tard, l’heu tornat a veure, ara ja sortint damunt les testes d’una colla d’amigues.

A la vetlla, al Casino, en parleu als vostres amics. I tots els vostres amics l’han vista al mateix temps, i l’han vista de la mateixa manera. Vosaltres heu començat dient: «Avui n’he descobert una de ben maca!» Els amics han dit: «I jo també!…» «I jo també!…» «I jo!» «Com és la vostra?» «Així, així, i així…» «És la mateixa meva.» «I la meva.» «I la meva…»

Però algú sap més: sap que la Ben Plantada és de Barcelona.

De Barcelona? Vejam, vejam. Aquí el miracle creix encara de proporcions. És de Barcelona la Ben Plantada, i ningú no la coneix? Una noia així no passa fàcilment desapercebuda. No se l’ha vista, a l’hivern, al Liceu; a la primavera, al «Polo»? No se l’ha trobada a cap funeral? Els peripatètics matinals del Passeig de Gràcia no l’han albirada ni un pic? A hora baixa, no és compareguda mai al passeig de cotxes? No se li pot atribuir, ni solament per referència, un nom conegut, un nom amb crèdit, en l’aristocràcia, en la propietat, en el comerç, en la borsa, en la indústria, en els teixits, en els jutes, en la pedra artificial, en els futurs de cotó? Es tractarà d’una sobrevinguda? Es tractarà —les aparences poden enganyar molt— d’una aventurera? Si això és, de quin país i per quin atzar arribaria aquí una aventurera?… Mes no. Molt poden enganyar les aparences: mai no tant. Hi posaríem les mans al foc… Caldrà, doncs, que tot hagi estat pur prodigi en l’aparició, al petit poble d’estiueig, de tan acomplida criatura?

L’acomplida criatura passeja en aquest moment per la platja. Ve conversant encara amb unes amigues. És sempre la més alta, i més alts que ella no hi ha sinó el cel i la nit. Callant, aplicant l’orella, podeu, de dalt estant del Casino, entendre les seves paraules.

Llavors ocorre quelcom d’íntimament dolç. Callant, aplicant l’orella, donant tota l’ànima a l’atenció, heu sentit com la Ben Plantada parla amb les seves amigues en català pur i escaient.

Eugeni d’Ors, «I. De l’aparició de la Ben Plantada»,
dins La Ben Plantada (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1911]), pàg. 19-20