La disparition de Georges Perec

Màrius Serra

L’aparició de La disparition el 1969 és la fita més important de la història del lipograma. Un llavors desconegut Perec transformava l’art lipogramàtic en un recurs literari de primera magnitud. Més enllà dels avatars argumentals, que també inclouen desaparicions, la veritable «desaparició» de la novel·la és la de la lletra més difícil de negligir en francès: la E. Perec, descendent d’hebreus desapareguts durant el nazisme, eleva el lipograma a la categoria de correlat tot expulsant la E de les més de tres-centes planes plenes de lletres de La disparition. La seva és una aposta radicalment diferent de la de Wright. El nord-americà és un atleta. El francès un ballarí. Tots dos executen un esforç terrible, però les motivacions del primer tenen a veure amb l’exhibicionisme moral i les del segon amb l’expressió íntima. Els rècords de l’atleta són la mesura objectiva de la seva excel·lència. La del ballarí no resulta tan senzilla de valorar.

En una històrica conferència sobre l’Oulipo que Jacques Roubaud va pronunciar a Reus a primers dels 1990 aquest company de Perec afirma:

Una aplicació creativa de la llei «un text escrit segons una constricció parla d’aquesta constricció» és el que marca la diferència —fonamental— entre la novel·la sense E de Perec i els seus predecessors de la tradició lipogramàtica. Efectivament, La disparition anuncia la desaparició de la E. Llavors, lluny de quedar-se fora del text i de situar-se només en el seu principi, en els seus fonaments, la constricció, talment «la imatge en la catifa» de Henry James, el penetra completament.

La disparition és un text clàssic. Ha estat molt més comentat que no pas llegit. Fins i tot per una vasta majoria de no lectors. En l’última dècada del segle XX les traduccions del tour de force perequià a d’altres llengües van generar veritables debats sobre el sentit de la traducció. La versió (lliure) en anglès de Gilbert Adair —A Void  (un buit) o, tot junt, l’adequadíssim verb evitar—, va ser la més controvertida. En italià Piero Falcheta va titular-la La Scomparsa, però no he tingut ocasió de llegir-la. Conec en canvi la versió en espanyol d’un col·lectiu encapçalat pel professor Marc Parayre —El secuestro— que va prendre la determinació d’excloure la A en comptes de la E, atès que en espanyol la lletra amb més freqüència d’aparició és la A. Un triple tast del primer paràgraf de l’obra permet copsar la influència de la constricció en cadascuna de les tres llengües:

Trois cardinaux, un rabbin, un amiral franc-maçon, un trio d’insignifiants politicards soumis au bon plaisir d’un trust anglo-saxon, ont fait savoir à la population par radio, puis par placards, qu’on risquait la mort par inanition. On crut d’abord à un faux bruit. Il s’agissait, disait-on, d’intoxication. Mais l’opinion suivit. Chacun s’arma d’un fort gourdin. «Nous voulons du pain», criait la population, conspuant patrons, nantis, pouvoirs publics. Ça complotait, ça conspirait partout. Un flic n’osait plus sortir la nuit. A Mâcon, on attaqua un local administratif. A Rocamadour, on pilla un stock: on y trouva du thon, du lait, du chocolat par kilos, du maïs par quintaux, mais tout avait l’aire pourri. A Nancy, on guillotina sur un rond-point vingt-six magistrats d’un coup, puis on brûla un journal du soir qu’on accusait d’avoir pris parti pour l’administration. Partout on prit d’assaut docks, hangars ou magasins.

Today, by radio, and also on giant hoardings, a rabbi, an admiral notorious for his links to Masonry, a trio of cardinals, a trio, too, of insignificant politicians (bought and paid for by a rich and corrupt Anglo-Canadian banking corporation), inform us all of how our country now risks dying of starvation. A rumour, that’s my initial thought as I switch off my radio, a rumour or possibly a hoax. Propaganda, I murmur anxiously —as though, just by saying so, I might allay my doubts— typical politicians’ propaganda. But public opinion gradually absorbs it as a fact. Individuals start strutting around with stout clubs. “Food, glorious food!” is a common cry (occasionally sung to Bart’s music), with ordinary hard-working folk harassing officials, both local and national, and cursing capitalists and captains of industry. Cops shrink from going out on night shift. In Mâcon a mob storms a municipal building. In Rocamadour ruffians rob a hangar full of foodstuffs, pillaging tons of tuna fish, milk and cocoa, as also a vast quantity of corn —all of it, alas, totally unfit for human consumption. Without fuss or ado, and naturally without any sort of trial, an indignant crowd hangs 26 solicitors on a hastily built scaffold in front of Nancy’s law courts (this Nancy is a town, not a woman) and ransacks a local journal, a disgusting right-wing rag that is siding against it. Up and down this land of ours looting has brought docks, shops and farms to a virtual standstill.

Tres obispos, un religioso judío, un coronel del Opus y un trío de mediocres politicuchos, siguiendo los deseos de un trust inglés, difundieron por televisión, y luego en letreros, el inminente riesgo de morir por desnutrición. Primero se pensó en un mero rumor; elementos nocivos, según dijeron. Pero el pueblo se lo creyó. Todos se proveyeron de un sólido fuste. «Queremos comer», gritó persistentemente el pueblo, profiriendo vituperios sobre jefes, ricos y poderes públicos. Por doquier, se urdieron complots e intentos de subversión. Los polis tuvieron miedo de los turnos de noche. En Bourg-en-Bresse se tomó un sitio público. En Grenoble se robó un stock: bonito, leche, kilos de dulces, montones de trigo, pero todo podrido. En Metz perecieron veintisiete jueces de un solo golpe en un cruce, luego se quemó un periódico vespertino que, según supusieron todos, se pronunció por el gobierno. Los rebeldes se hicieron por todo el territorio con depósitos, docks y comercios.

Tot i el canvi de vocal, es pot observar que la traducció espanyola s’ajusta més al text original.

En el capítol 10 de La disparition una lectura de poemes fa que Perec reescrigui sense E peces de Mallarmus (un Mallarmé sense E), Victor Hugo i Arthur Rimbaud —notablement el famós sonet «Voyelles» sobre les cinc vocals, aquí transmutat en «Vocalisations»: «A noir (un blanc), I roux, U safran, O azur…». Aldair opta per lipogramitzar, entre d’altres, poemes de William Shakspar i John Milton, atribueix la versió sense E del famós corb d’Edgar Allan Poe al personatge Arthur Gordon Pym i reprodueix en francès la versió lipogramàtica que Perec fa del sonet de Rimbaud. En canvi Parayre i companyia, que defugen la A, opten per treballar sobre poemes de Bécquer, Federico (sense ni García ni Lorca), El que murió en Collioure (pel doblement incòmode Machado), Miguel Hdz, El chileno (per Neruda) i finalment transcriuen a la valenta Rimbaud per Rimbó, tot traslladant a l’espanyol sense A el seu sonet «Voyelles»: «(negro), E níveo, I rojo, U verde, O celeste…».

L’últim dels métagraphes (citations) amb què Perec epiloga la novel·la és un text monovocàlic en E de Lord Holland anomenat «Eve’s Legend» i escrit en llatí. Aldair, que assumeix l’exemple llatí de Holland per a la tradició anglosaxona, el reprodueix literalment, però els traductors a l’espanyol el substitueixen amb bon criteri per un fragment d’un conte monovocàlic en A que duu per títol «Amar hasta fracasar. Trazada para la A». Tot i que ells el fan passar per anònim, és un fragment d’un raríssim conte monovocàlic de Rubén Darío que figura a la seva obra completa.

Extret de Verbàlia 2.0 (Barcelona: Empúries, 2010), pàg. 347-350

Lipograma a ‘Cada dia un mot’