Barcelona, 24 abril 1967

Estimada amiga Mercè Rodoreda:

Suposo que haureu rebut l’exemplar de la 3ª ed. del Carrer [de les Camèlies], que us vaig enviar junt amb un de Falses memòries [de Llorenç Villalonga] (que us esmenta en diversos passatges) com així mateix del Tele/Estel on apareixia l’anunci que hi vam inserir i del Tele/Exprés de la vigília de la Festa del Llibre (per cert, amb una foto horrorosa, aquella del Destino; què hi farem, n’hi ha per tirar el barret al foc).

Mentrestant la Nuri i jo no ens hi vèiem de cap ull amb el frenesí de la Festa del Llibre, que jo sempre he considerat la festa més idiota que hi hagi hagut mai al món. Ens en vam sortir que a les 26 principals i més cèntriques llibreries fossin molt ben exhibits els 26 cartells amb el vostre ratratu i la cinta de les 4 barres amb Premi Sant Jordi imprès a sobre. El cartell quedava vistosíssim. Ja haureu vist que la 3ª ed. també va amb una «cinta catalana». Tot plegat va ser molt remarcat i aplaudit, com ja era previsible; el que no era gaire previsible era la reacció dels agentes de la autoridad. Sortosament no han dit ni piu. És ben bé allò de «qui no risca no pisca» que diuen els pescadors ben parlats (els qui no ho són tant, diuen «qui vulgui peix que es mulli el cul»). Arriscàvem, i és just que en toquem el premi. Ha estat un èxit.

Sembla que a hores d’ara està totalment (o almenys, «pràcticament») exhaurida la 4ª ed. de La plaça [del Diamant], de manera que aquest matí ja he començat a ocupar-me de la nova edició, o millor dit, les noves edicions, perquè farem com amb el Carrer: 4.000 exemplars en offset, dels quals 2.000 figuraran que són la 5ª edició i els altres 2.000 la 6ª. Fent-ho en offset anirà ràpid; potser quan vindreu ja començarem a tenir-ne exemplars llestos. Aquest és potser el principal avantatge de l’offset: l’extrema rapidesa del procediment.

Pel que fa al Carrer, sembla que, si no totalment exhaurits, en deuen quedar ben pocs dels 1.155 exemplars de la 3ª edició que vam distribuir en llibreries –i els centenars que poguessin encara quedar a moltes d’elles de la 2ª edició–, de manera que avui ja he donat ordres d’enquadernar un altre miler d’exemplars, que demà servirem a la distribuïdora –i amb el qual nosaltres, o sigui el Club, exhaurim la 3ª edició–. Ens quedaran els 2.000 ex. que han de figurar com a 4ª edició, a punt per poder-la llançar com un rayo («el rayo soy, donde me llaman voy») així que la 3ª s’acabi.

Tot plegat ha estat frenètic, marejador, delirant, manicomial, però en definitiva excitant i engrescador. Quan el públic respon, no hi ha ofici més bonic que aquest d’editar llibres.

També hi ha hagut, com sempre, les seves paradoxes; sort que començo a tenir anys i a estar curat de sorpreses. Així per exemple en el mateix Tele/Estel on vam inserir l’anunci que haureu vist, en una mena de cròniques que hi ha cap al capdavall, sense signatura, vaig llegir amb estupor que «aquest any, no havent-hi premi Sant Jordi, la novel·la de més actualitat és Els orangutans [de Joaquim Carbó]».  No he dit ni piu, com tampoc no he dit ni piu sobre aquella foto horrorosa del Tele/Exprés; i si no dic ni piu, és perquè el que diria al Semprònio i al Sentís seria massa gros, i renyiríem, i seria pitjor: encara ens farien més la punyeta. I ja ens l’han fet tant, al llarg de 30 años de paz y de Imperio! Tinc les costelles massa masegades, i la sola idea d’haver de rebre encara més garrotades em posa pell de gallina. No vol dir que algun dia em llevaré més animat, disposat a anar a garrotada seca contra sentissos, semprònios i datspelsaks de tot calibre encara que m’hagin de deixar k.o.

Segueixen les paradoxes: la llibreria on us havien exhibit millor, i amb moltíssima diferència respecte a totes les altres, és la de l’Ignasi Agustí,  l’Argos del Passeig de Gràcia. Us havien dedicat tot un aparador, que van revestir amb un fons negre, sobre el qual el cartell feia un efecte fantàstic, i al peu del cartell, en una tauleta de vidre, un gran ram de flors molt bonic, de manera que un oriental que no sabés l’alfabet llatí –vull dir, que no pogués entendre les lletres Mercè Rodoreda – Premi Sant Jordi–, hauria pogut pensar-se que allò era la icona de la Mare de Déu. Bromes a part, era boniquíssim i cridava molt l’atenció. Per cert, tothom us ha trobat guapíssima (segons com, encara fa més ràbia que els bèsties de Tele/Exprés sortissin amb aquella foto desventurada que us va fer aquell gran cretí del Destino que ens va dur a casa el tocat del bolet d’en Lluís Sales Balmes, foto que pel que es veu ens haurem d’anar trobant fins a la sopa per in aeternum).

Veureu que la nota del Tele/Exprés on va aquella foto horrorosa és firmada M.F. o sigui Martí Farreres,  però aquest no deu tenir cap culpa amb la foto, perquè generalment en els diaris no és pas l’autor dels articles o comentaris qui es cuida d’il·lustrar-los, sinó el redactor en cap o algú altre. 

Per la seva banda en Josep Faulí m’havia demanat per al Tele/Estel una nota sobre els llibres que treia el Club per aquesta festa. En fer-l’hi, vaig tenir molt de compte a dedicar el mateix espai a cada un dels 4 autors: Ferran de Pol, Llorenç Villalonga, Folch i Camarasa i vós, perquè un editor ha d’esforçar-se a ser el pare pedaç de tots els autors que edita i no deixar entreveure que entre ells n’hi ha de preferits (com un pare no ho ha de deixar entreveure respecte als seus fills). Ara bé, en Faulí ha tallat com li ha semblat, cosa en si mateixa correcta, però amb el resultat que s’hi parla molt d’en Ferran i d’en Folch, i molt poc d’en Villalonga i gairebé gens de vós: misteri. D’ara endavant, sempre que em demanin notes per a diaris i revistes, en faré còpia per a enviar-la als interessats, que no es pensin que és culpa meva si després les notes surten com volen els sentissos, semprònios, faulins i altres lladons i figueres i no com les hauria volgut jo. La del Tele/Exprés també me la van demanar –en aquest cas en Martí Farreres– i també va sortir retalladíssima, però en aquest cas els autors misteriosament desapareguts són en Villalonga i en Ferran. Es veu que en Villalonga reuneix totes les tírries unànimes…

Potser no hi tenen cap culpa en Farreres ni en Faulí. Podria ser que els cops d’estisora els clavés un altre que no té res a veure amb ells, i que els clavés a la babalà, sense cap motiu –ni tan sols irracional–, únicament preocupat de fer cabre l’original dins l’espai reservat. Els diaris i periòdics es fan a empentes i rodolons, i no té res d’estrany que surtin tan bèsties.

La nota del Tele/Exprés no sols va sortir retalladíssima sinó redactada de cap i de nou i totalment amb els peus.

Què hi farem.

Ja s’està compaginant Jardí vora el mar. Si veniu pel maig, podreu llegir-ho en proves de plana ja netes d’errades tipogràfiques, just abans de tirar-se.

Entre el 15 i el 31 de maig tenim pensat d’anar amb en Martí Farreres a Palma (anar i tornar en un dia, en avió –l’avió també pagat pel Club; naturalment) perquè ell faci una interviu a en Villalonga. Si sou aquí, heu de venir amb nosaltres: seríem vós, la Nuri, en Martí Farreres i jo. Aniríem a dinar amb en Villalonga en un restaurant. Tots convidats pel Club dels Novel·listes. Ens podríem divertir bastant. Si heu llegit les Falses memòries i vist el que diu de vós, suposo que acceptareu la invitació. (No crec de cap manera en Martí Farreres culpable, insisteixo, ni de la inserció d’aquella foto, ni de la re-redacció amb els peus de la nota que li vaig fer, ni molt menys de la supressió total d’en Villalonga: prova d’això darrer, és la il·lusió que li fa fer-li aquesta interviu.)

Res més per avui: encara estem rendits del terrabastall d’aquests dies passats. Ja us aniré tenint al corrent de tot el que passi.

De moment, anem de victòria en victòria!

Amb tot l’afecte del vostre

                                                                             Sales

P.S. Si vinguéssiu aviat, a principis de maig, encara veureu potser algun dels cartells en algunes llibreries. En tot cas, no es perdran, i ja us en guardaríem un. La meva dona vol anar-los passejant per totes les llibreries del país. Molt bona idea. Ja que han sortit tan macos, que es vegin. 

Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes completes (1960-1983),
a cura de Montserrat Casals (Barcelona: Club Editor, 2008)