Jordi Lara

La primavera del 1997, en Joan Parnau, president del Foment de la Sardana de Banyoles, es va atrevir a exposar seriosament el projecte als companys de junta. Ja ho sabia, que era una autèntica bogeria. Però un dia o altre ho havien d’intentar.

—Envoltarem l’estany amb una gran sardana —els va dir.

Havien fixat una data, el quatre de juliol de l’any següent, i van fer números: els calien set quilòmetres de braços enllaçats, set mil persones com a mínim. I centenars de voluntaris per coordinar-ho tot, un helicòpter per fotografiar la gesta, diners de les institucions, promoció als mitjans.

Però sobretot necessitaven un bon motiu que mobilitzés tanta gent.

—En Manel Saderra farà noranta anys i en Martirià Font setanta-cinc —en Parnau intentava engrescar els de la junta—. Podria ser el millor homenatge a aquests dos compositors que són com de casa.

—Si surt bé, és clar —advertí algú.

[…]

 
A primera hora del matí del quatre de juliol de 1998 els del Foment es van trobar a prop de l’estany. Se’l sabien de memòria: cada racó, cada braç d’aigua. Aquell dia els va semblar un oceà inabastable. Al lluny flotaven només quatre núvols amistosos, la temperatura era de 31 graus. Cap a les tres de la tarda van arribar els primers autocars. D’arreu, a desenes. La gent que en baixava corria a comprar piles per als transistors que havien de fer sentir les sardanes a qualsevol punt de l’estany. Tres-cents voluntaris els adreçaven a una de les 132 zones en què havien dividit el perímetre.

En Manel [Saderra i Puigferrer] s’havia llevat d’hora per dinar d’hora i estar a punt abans que en Martirià [Font] el vingués a buscar. A les quatre van ser entrevistats a Ràdio Banyoles. Quan van arribar a les instal·lacions del Club Natació Banyoles, una hora abans de l’hora prevista per a l’inici de la ballada, alguns voluntaris que venien sense alè d’altres punts de l’estany asseguraven que la rotllana ja era tancada. En Joan Parnau no deia res.

A dos quarts i tres minuts de vuit, des d’una plataforma flotant al centre de l’estany, el flabiolaire de la Principal de la Bisbal va marcar l’introit de la primera sardana: «Sardanes al casino», de Martirià Font. En aquell moment, un notari iniciava el seu periple amb motocicleta al voltant de l’estany per donar fe dels participants inscrits. Va arribar al cap d’una estona amb una xifra oficial:

—Catorze mil cent trenta-una persones —va dir.

No sols havien envoltat l’estany. L’havien guarnit amb una sanefa humana.

En Manel va ballar les últimes tirades del «Somni». De cop aquella sardana havia agafat una volada nova. Algú va dir que era «La Santa Espina» del segle XXI: si aquella era altaveu del sentir nacional, «Somni» era el símbol de la solidaritat.

Havien acabat de ballar i la gent no sabia què fer. No podien aplaudir i s’abraçaven. L’estany bullia. Llavors en Manel es va apropar al micròfon. La gentada va emmudir, corpresa per la saviesa silenciosa que l’ancià irradiava. Duia un jersei negre de coll alt, i més que mai, la mirada estesa de paisatge. Va posar una mà sobre el micro.

No va parlar de música ni de pesca. Només va dir:

—Gràcies per estimar-me. Jo també us estimo a vosaltres.

Carles Riba havia dit el mateix: la poesia necessita tota una vida. Però no te l’omple.

 
Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Barcelona: Edicions de 1984, 2008)