Gustau Muñoz, A l’inici del segle. Un dietari de reflexions

8.6.01

Fins ara s’ha parlat de la globalització en termes polèmics i descriptius, apocalíptics i banals, apologètics i tranquil·litzadors. D’entrada hi havia qui negava l’abast del fenomen, tot evocant episodis anteriors d’internacionalització de l’economia. A poc a poc s’ha imposat, pel que es veu, la idea que hi ha quelcom de nou, un procés de gran abast, un salt qualitatiu. L’articulació global de la producció i no sols dels intercanvis, la formació de mercats globals en àrees estratègiques, la integració mundial dels mercats financers, l’homogeneïtzació cultural creixent derivada de l’acció de les indústries culturals nord-americanes, tot plegat imposa una nova perspectiva. Al fons hi ha la compressió de l’espai/temps que permeten les noves tecnologies de la informació i de les comunicacions, un procés amb escassos precedents a l’escala que assumeix a hores d’ara. Hi ha hagut històricament episodis d’integració de mercats, de formació de mercats mundials, i d’avanç substancial de les comunicacions, és cert, però mai al nivell que assoleix tot plegat a hores d’ara, gràcies a les noves tecnologies electròniques, i sobretot no hi ha hagut una articulació productiva ni de lluny equiparable a la que es pot comprovar actualment.

Per a tot un corrent d’opinió la globalització és el mal absolut: suscita un vague sentiment, una intuïció que rere el procés en curs s’amaga la devastació. I això té un punt de raó, en la mesura que el procés és, certament, polaritzador, generador de desigualtats radicals, excloent, tal com es du a terme a hores d’ara en funció dels interessos dominants, poc contrapesats, dels gegants industrials i financers, de les agències internacionals de les finances i dels estats més poderosos.

Per a uns altres, és la panacea, la culminació i l’apoteosi final d’un món de possibilitats infinites. Són els globalitzadors, les noves elits en moviment perpetu, desarrelades i dominadores, armades amb el credo universal de la liberalització dels mercats i la flexibilitat sense límits. Ara: ja es va veient el tipus de paradís que això depara. En el millor dels casos, als nuclis del benestar (i mentre dure l’esquema actual, que no es fa càrrec del paradigma de la sostenibilitat), societats escindides, on als grups socials integrats, les famoses classes mitjanes (que inclouen els treballadors amb feina, les capes professionals, etc.), se’ls dóna, a canvi d’un esforç laboral i de formació feixuc i sostingut, el gran avantatge de l’accés a la societat de la informació i l’esbarjo, del consum (internet, televisions, viatges, centres comercials) i un mínim de seguretat vital, tot i que no massa, perquè no es relaxen. I al grup social no integrat, marginal, precari, ni tan sols això. Els primers assumeixen els costos humans de la flexibilitat, allò que se’n diu la corrosió del caràcter. Els segons també, a un altre nivell, però sense recompenses equiparables, perquè es mantenen en la ratlla de la supervivència precària.

I hi ha, d’altra banda, la immensa majoria de la població mundial, la perifèria, el camp d’operacions de l’economia globalitzada, on aquest procés d’escissió social assoleix dimensions catastròfiques, en termes humans. Perquè alguns sectors tradicionals de producció per l’autoconsum, de petita producció, són desarticulats a consciència per a integrar-los en l’esquema capitalista global, alhora que els enclavaments connectats coneixen la pressió de la productivitat, l’absència de criteris socials i ecològics, i la manca de seguretat a tots els nivells.

Al capdavall la globalització equival a la penetració del capitalisme fins als darrers racons del món, a la decadència i la supressió de les relacions socials tradicionals. A les àrees centrals ja es veu clarament, amb el declivi final de l’agricultura, del comerç, de les formes de vida i de relació residuals que havien aguantat encara l’embat d’onades successives d’ençà de l’adveniment de la modernitat. El mateix procés es viu ara, i acceleradament, al conjunt de la perifèria, a tot arreu.

I això planteja un interrogant. Quan el món tot sencer s’haurà organitzat segons els paràmetres del capitalisme, quan haurà desaparegut l’entorn precapitalista, es faran presents els límits sistèmics inherents, reapareixerà el problema de la capacitat de funcionament i pervivència del capitalisme? Potser caldria rellegir (entre altres) Rosa Luxemburg, que va escriure: «Si el capitalisme viu de les formacions no capitalistes, vol dir que viu, exactament, de la ruïna d’aquestes formacions, i si li cal imperiosament l’entorn precapitalista per a l’acumulació, li cal com a brou de cultiu a costa del qual, tot absorbint-lo, es du a terme l’acumulació. Històricament, l’acumulació de capital és un procés de metabolització, que es du a terme entre els modes de producció capitalista i els precapitalistes. Sense això no pot funcionar l’acumulació de capital, però l’acumulació, des d’aquest punt de vista, consisteix a rosegar i assimilar aquests. L’acumulació de capital, així doncs, no pot existir en absència de formacions precapitalistes i aquestes no poden existir al seu costat. Les condicions d’existència de l’acumulació de capital són l’esmicolament constant i progressiu d’aquestes formacions.»

És una teoria que planteja problemes, sens dubte. Però potser l’error havia estat d’anticipar massa precipitadament un procés que encara necessitava temps. Un temps que ara, amb la globalització, tendeix a esgotar-se. Vet ací que alguns, en comptes de blasmar-la, tindrien motius per estar-li agraïts. És una pura hipòtesi.

• Gustau Muñoz, A l’inici del segle. Un dietari de reflexions (València: Tres i Quatre, 2002), pàg. 193-197