assassí

(de la secta dels hashishiyyin, fumadors d’haixix)

Hassan Ibn Sabbah, un teòleg nascut al segle XI a Pèrsia, tenia, indubtablement, carisma i capacitat de convicció. Als disset anys va abraçar la fe ismaelita, que era una escissió dels xiïtes. Però la seva ambició va fer que a finals de segle encapçalés una escissió de l’escissió. Junt amb un grup de seguidors, va conquerir el turó d’Alamut, prop de Kazvin, a l’actual Iran, i va fer-hi construir una gran fortalesa.

En els seus tractats teològics establia la necessitat d’acceptar l’autoritat absoluta en religió. I va aconseguir que els altres ho fessin, però, segons el relat de l’explorador Marco Polo, va assolir-ho ajudat de l’haixix. També anomenat marihuana, s’extreu de la planta Cannabis sativa, que és fàcil de fer créixer i que proporciona el cànem, amb el qual antigament es feien teixits per vestits. La resina que s’acumula a les flors té uns efectes euforitzants i narcòtics. Les flors es trituraven i barrejaven amb la resina i aquesta pols va rebre, en àrab, el nom de hashish. Segons Marco Polo i altres viatgers occidentals, Hassan Ibn Sabbah feia fumar haixix als seus seguidors i després els permetia fruir de tot tipus de plaers. Per això, dintre de la inconsciència provocada per la droga, veneraven el seu líder com la persona que els proporcionava aquest estat d’èxtasi.

Els haixixins obeïen cegament les ordres del seu líder i varen saquejar i matar per bona part d’un territori que es troba repartit entre els actuals Iran, Iraq i Síria. Entre les seves víctimes hi havia alguns cavallers que combatien a les croades. D’aquí que el nom, derivat pels europeus en assassins, acabés servint per denominar les persones que cometien crims –la primera referència la trobem a “Blanquerna”, de Ramon Llull, i és del 1284. El poder de la secta va acabar al segle XIII, quan els mongols varen conquerir els seus castells.

L’haixix, sota diversos noms –cànnabis, marihuana i altres– s’ha estès arreu del món. Però des de fa temps se sap quina substància fa que produeixi els seus característics efectes. La flor i la resina contenen, entre altres, els alcaloides que s’han anomenat cannabinol i tetrahidrocannabinol. Aquestes substàncies activen en el cervell uns circuits que provoquen al·lucinacions i estats d’eufòria i eliminen o pal·lien el dolor. També tenen efectes secundaris greus a mig i llarg termini i provoquen dependència. S’atribueix al consum de cànnabis l’augment de processos psicòtics en persones cada vegada més joves.

Tot i així, algunes substàncies que tenen certs efectes negatius poden ser útils ben utilitzades. Així, el tetrahidrocannabinol evita les nàusees causades pels fàrmacs prescrits per tractar el càncer i poden pal·liar el dolor que pateixen aquests malalts i el que afecta persones amb esclerosi múltiple, per exemple. També poden augmentar la gana i fer guanyar pes en certs pacients amb altres malalties. Es creu que també podria ser utilitzat en el glaucoma i té potencials encara no ben demostrats en molts altres casos.

Tot i així, hi ha algunes persones que no volen ni sentir parlar de l’autorització el seu ús, perquè prové d’una droga. Però no es tracta de promoure l’hàbit de fumar marihuana, ni molt menys. Es tractaria de poder investigar més aquests efectes beneficiosos i la forma d’administrar les dosis adients de la substància concreta que els produeix. Bona part dels medicaments que utilitzem provenen de plantes i ara tenim prou coneixements i mitjans per extreure i fer servir només els compostos que produeixen els efectes positius. Que la base sigui una planta que mal utilitzada és perniciosa no és excusa per deixar milions de persones sense l’esperança de tenir un tractament que disminueixi el seu malestar.

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007)