Ovidi Montllor

Té costeres i ponts,
música de telers;
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.
Allí fan ser un riu
aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira
del fum brut sense ales
que eiximeneres trauen
en prova de treball
d’un poble que l’ofeguen
i que no mataran:
el meu poble, Alcoi.

Poble d’història d’homes
que han volgut llibertat;
poble tossut i obert,
carrascós, clevillat.
Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.
Hi ha també un raconet
que només el sé jo,
ple de flors a l’estiu,
ple de flors a l’hivern
al meu poble, Alcoi.

Allí hi ha un campanar
que en guerra el van tombar
i que després l’han fet
calcat com era abans.
Per vergonya de tots
i beneït pel clero;
la vergonya de fer-te
anar al teu enterro.
I encara té una font
roja i fresca tostemps;
com ella dóna vida
la primavera mou
al meu poble, Alcoi.

Allí fan unes festes
que a molts els dura un any
i que altres les esperen
sense pensar en el sant.
Són moros i cristians
que el café els fa germans;
sempre perden els moros
i guanyen els cristians.
Tants amos, tants obrers,
tan dolç i tan amarg;
ballen colors de festa
amb músiques i focs
al meu poble, Alcoi.

Amb un Cantó Pinyó,
lloc de cita amb tothom;
amb un Barranc del Cinc
com dos braços oberts.
Allí hi ha una glorieta
que ensenyen als infants
i que els dóna cabuda
quan s’han cansat d’anar;
i els té fins que se’n van
al món millor que ens diuen;
rient pels qui li vénen,
plorant pels qui se’n van
va coneixent-ho tot
el meu poble, Alcoi.

Escolteu-la ací 🎶