Quan vaig néixer ma mare, com la majoria de les mares rosselloneses, desconeixia la paraula bolquer.

Allavores, com s’ho feia?

I bé, com totes les altres mares del encontorns de Perpinyà: trossava el seu mainatjó (el seu nadó), és a dir que li posava les trosses (els bolquers). I jo, en aquell temps, eri un mainatge a la trossa (una criatura de bolquers). I ella, orgullosa de la seua progenitura, la passejava pel carrer i la mostrava a les veïnes tot dient: «Mireu com n’és de bonic el meu ratolí, el meu petarró (petarrell)!» I les altres, per li fer plaer, li responien: «Ai! Ã’ (Sí a algú que un hom tuteja). És bonic com un sou (no el salari, sinó la moneda).» I quan me veien amb la cara trista a punt de fer el botet, me feien ralet per mor que se m’espassessen les ganes de somicar.

—Joan Bosch (d’Elna, Rosselló, des de Tolosa de Llenguadoc)