Quan vaig néixer ma mare, com la majoria de les mares rosselloneses, desconeixia la paraula bolquer.
Allavores, com s’ho feia?
I bé, com totes les altres mares del encontorns de Perpinyà: trossava el seu mainatjó (el seu nadó), és a dir que li posava les trosses (els bolquers). I jo, en aquell temps, eri un mainatge a la trossa (una criatura de bolquers). I ella, orgullosa de la seua progenitura, la passejava pel carrer i la mostrava a les veïnes tot dient: «Mireu com n’és de bonic el meu ratolí, el meu petarró (petarrell)!» I les altres, per li fer plaer, li responien: «Ai! Ò (Sí a algú que un hom tuteja). És bonic com un sou (no el salari, sinó la moneda).» I quan me veien amb la cara trista a punt de fer el botet, me feien ralet per mor que se m’espassessen les ganes de somicar.
—Joan Bosch (d’Elna, Rosselló, des de Tolosa de Llenguadoc)
Comentaris recents
amarar
Curiós que en el poema que citeu de Vicent André...
moll -a
I encara m'he deixat la "molla" del pa, que a Pala...
moll -a
Hi ha els "molls" de cuina, que són unes pinces. ...
tant li fa naps com cols
Al cançoner popular també hi ha naps i cols que ...
com una sopa
Agafar un pop, és una expressió...