Sergi Peris diu que a Borriana (Plana Baixa) fan servir el mot encalar amb el mateix sentit que esperxar al Pla de l’Estany: «Els xiquets han encalat la pilota a la teulada». Vicent Biosca i Palau diu el mateix de la Font de la Figuera (Costera), de manera que l’ús d’encalar deu ser generalitzat per tot el territori valencià. De fet, Víctor Iñúrria, de València, ja ens havia suggerit que enviéssim aquest mot en alguna altra ocasió, i aclaria: «És paraula d’ús constant al món de la pilota valenciana, tant al joc de carrer com al de dins dels trinquets (“La pilota està encalada”), quan la pilota es queda en una teulada, en un balcó o en una finestra».

La definició que en fa Eugeni S. Reig, que recull aquest mot al diccionari El valencià de sempre, és aquesta: «Fer que algun objecte quede retingut en un lloc alt i de difícil accés, de manera que siga difícil recuperar-lo». Els exemples que en dóna són prou il·lustratius:

Ara sí que l’has feta bona, has encalat la pilota dalt de la teulada de la fàbrica. Ara vorem qui és el valent que la baixa.

¡Vaja una gracieta! Li va tirar la boina a l’aire i li la va encalar en el balcó de l’ajuntament.

I afegeix:

Les frases fetes val i ratlla i la pilota encalada i a dos de val i la pilota encalada, procedents de l’argot del joc de pilota valenciana, s’usen quan es vol posar de manifest una situació de completa indecisió.

Josep Lluís Ruiz Bellet, de Lleida, diu que allí en diuen «embarcar la pilota a l’arbre», de penjar una pilota. I Manuela Parada, de Perpinyà, ens envia el comentari següent:

Aquí, els francesos tenen el verb percher per dir que es posa una cosa molt a dalt. Per derivació, la gent d’aquí diuen perxar i pot ser que hagin estat els migrants francesos (molts anys enrere) que varen portar aquest mot al Pla de l’Estany, que tenim molt a vora de la Catalunya Nord.