Definició
Narració breu, d’estil simple, d’acció al·legòrica i de finalitat didàctica i moral els personatges de la qual són sovint éssers irracionals o coses inanimades.
Les seves fronteres amb la faula són més aviat confuses, però, en general, l’apòleg sol formar part d’un conjunt més vast i tendeix a tenir un valor més demostratiu que pròpiament narratiu (GEC).
Etimologia
Del llatí apologus, pres del grec apólogos [ἀπόλογος], ‘relat, faula→‘, d’apó, ‘des de’, i lógos, ‘paraula’.
Usos
Si, en general, la brevetat dels articles ja tendeix a la síntesi, cal dir que en els de Mira aquesta tendència és molt pronunciada. Aquests textos tenen voluntat d’apòleg. Estableixen una comparança, o una metàfora, encara que un dels termes de la comparació no siga explícit, i menen cap a una conclusió que, de vegades, només queda apuntada.
Enric Sòria, «Un observador civilitzat», introducció a Els sorolls humans, de Joan F. Mira (Alzira: Bromera, 1997), pàg. 9Una bona part de l’obra filosòfica de Llull és escrita en forma de preguntes i respostes, dialogada: en un passatge, un pebre i una carabassa discuteixen sobre els quatre elements. També usa i abusa dels apòlegs de tot estil i que tant poden tenir un aire hindú com de ciència ficció. Sovint els apòlegs desemboquen en altres apòlegs que desemboquen en altres apòlegs. En un dels passos dialogats explica que la virtut va dir al vici que ella l’acusaria el dia del jutjament, i a la virtut li contestà el vici: «lo vostre franc arbitre m’excusarà al jutge»: no hi haurà condemnes, doncs, i tots som perdonats.
Enric Casasses, «Notícia de la poesia catalana»
Tema de la setmana
Etimologies encadenades