—El que més em transtorna —digué el Gnom Sense Cognom— és equivocar-me dins dels meus límits. Quan em passa això, vaig després pel bosc pegant-me cabotades contra els arbres i dient-me «ase, més que ase!». Recorde una vegada que el poder que més em sortia era donar diners. Podia fer aparéixer monedes i monedes fins a un any després d’haver mirat una moneda. Jo de monedes entenc poc i sembla que n’havia vist una de falsa, pels resultats que tingué l’afer. Mitja comarca de Llaminera va anar a la presó per culpa meua.

Josep Vicent Marqués, «L’ofici de gnom», dins Amors impossibles (València: Tres i Quatre, 1985), pàg. 132

El seu 47 de peu no va servir de molt, perquè en un moment determinat no es recolzà bé i s’esvarà en una de les seues envestides. Els dos peus s’alçaren tot d’una i se’n vingueren damunt de mi, que era allà penjada i encaixonada, i caiguérem els dos sobre el meu cul, que esmorteí la seua cabotada contra el vorell de la banyera. No recorde què contàrem a les urgències de l’ambulatori, però, si hem de jutjar per les rialletes de les infermeres, no va ser una història massa coherent.

Núria Roca, Sexualment (Alzira: Bromera, 2007)