Un dijous, de bon matí, l’empleada del peatge 8 de l’autopista AP-7 va preguntar-me, després que li hagués allargat la meva targeta de crèdit: «Voleu un tiquet?». «Oh, meravella», vaig pensar, «aquesta persona utilitza el bell vós en lloc d’aquest vostè que, em sap greu dir-ho, fereix les meves orelles de català septentrional». Vaig ser tan agradablement sorprès que vaig respondre-li: «No, gràcies», oblidant que necessitava el tiquet per fer-me reemborsar el viatge.

Joan-Lluís Lluís, «Vós i vostè, i també tu», dins A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena, 2011), pàg. 133

Jo: «Però… per què amagueu la versió catalana?» Ella: «Oh, no l’amaguem, la donem quan ens la demanen!» Jo: «Però és estrany que la tingueu aquí sota, que us fa por d’ensenyar-la?» Ella: «No, i ara! Però no tothom vol documentació en català». Jo: «És clar que no, però alguns, sí… I no tothom la vol en espanyol…». Ella: «Sí, però aquí som a Espanya primer i, després, a Catalunya…». Jo: «Bé, això és una opinió, i jo sóc de l’opinió contrària, però amb opinions no avançarem. A Catalunya hi ha dues llengües oficials i, per tant, seria normal que exposéssiu les dues llengües. A més, si el vostre objectiu és d’atreure turistes, em semblaria intel·ligent atreure’ls amb la llengua que volen ells, i no amb la que vós preferiu…».

Joan-Lluís Lluís, «D’un combat perdut contra una francesa d’Albí», dins A cremallengua, pàg. 96