Avui vós és pronom de 2.ª persona singular, en concurrència amb tu i amb vostè: més respectuós que aquell i menys cerimoniós que vostè. De cap manera no s’ha de proscriure vostè, ni hi ha cap filòleg que l’hagi condemnat, encara que hàgim sentit alguns catalans que usaven vós quan corresponia dir vostè, creient que «és més català». L’ús de vostè és tan bo com el dels altres dos, i no menys bons són vós i tu; amb la restricció només que l’ús excessiu de vós és una imitació servil del francès, i els qui es neguen a usar vós cauen en un castellanisme.

• Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. IX, pàg. 400

 

vós, vos

Vós, amb accent, és la fórmula de tractament de segona persona que es fa servir per adreçar-se a algú a qui no es tracta ni de tu ni de vostè: Vós sou un mestre excel·lent. I vos, sense accent, és el pronom feble de segona persona del plural: Renteu-vos les mans.

• David Paloma i Albert Rico, No et confonguis! Diccionari de mots que es confonen (Barcelona: Empúries, 2005)