L’altre dia, ell havia comprat les primeres maduixes, petites i carnoses, a la Boqueria. Són tendres, les maduixes, es fonen al paladar i et deixen els llavis rosats… Doncs, ella, i, ara, senyoret!, per què gasta tant? Vol fer el favor de dir-m’ho?, que no veu que són molt cares les maduixes? Telefonaré al senyoret Lluís…, però ell volia maduixes, volia maduixes, volia maduixes! La nina dels ulls foradats li va dir que volia una maduixa i ell la hi donà i, en acabat, li pintà les galtes amb la maduixa.

Montserrat Roig, El temps de les cireres (Barcelona: Edicions 62, 1977)

Va tancar la portella i ens va fer seure a terra, damunt d’una pila de sacs. Ens va ensenyar tres caramels d’aquests amb pal, rodons, tots tres de maduixa, i un de més gros, que tenia tres colors que es barrejaven com si fessin aigües. Vam començar a jugar amb ell, tot picant de mans, i després vam fer allò de l’escarabat bum-bum posa-hi oli, posa-hi oli. Havíem de jeure damunt dels seus genolls amb l’esquena enlaire i endevinar quants dits hi havia. En acabat, ens va aixecar la brusa i la samarreta i feia com si toqués el piano damunt dels ossets del rosari. Ens va començar a fer petons pertot arreu. Ens va donar el caramel de maduixa, i va dir que el que feia aigües seria per a la nena que es tragués les calcetes.

Montserrat Roig, L’òpera quotidiana (Barcelona: Edicions 62, 1992), pàg. 77