Àngela, en veure la seva parenta abstreta i plorosa, per evitar-li una crisi de llàgrimes, la distragué recordant-li que cap de les dues encara no havia esmorzat i que ben segur els esclaus que servien la taula ja devien tenir a punt la xocolata desfeta i les pastes que, a imitació de les ensaïmades mallorquines, però sense aconseguir encertar el punt exacte de pura delícia ensucrada de les autèntiques, la família tenia per costum berenar des que el primer Fortalesa arribà a Cuba i féu fortuna.

Carme Riera, Cap al cel obert (Barcelona: Destino, 2000)

S’havia engreixat cinc centímetres! En Lluís no ho havia sentit perquè estava encaparrat amb un catàleg de cotxes esportius que li havien enviat els de l’Automòbil Club. Un iogurt, només, i es moria de gana. Per això, abans d’entrar al gimnàs, es va deixar seduir per la sentida dels pastissos. Hi demanà un suís amb una ensaïmada, però no la va demanar farcida de cabell d’àngel —i això que s’hi fonia, per les ensaïmades farcides de cabell d’àngel—, perquè va trobar que per a sucar la xocolata ja n’hi havia prou, amb una ensaïmada normal.

Montserrat Roig, El temps de les cireres (1976)