Record, o m’ho contaren, que aquell matí de primavera li vaig demanar que es casàs amb mi i ella, riolera, em menjà a besades. Ma mare, que estava enterada del fracàs conjugal de la seva amiga, em digué passats els anys que dona Marieta no hauria perdut gaire amb el canvi de marit. El cas és que rebutjant les besades vaig córrer a cercar una ombrel·la de seda roja per obsequiar la núvia. Per no defraudar-me, ella féu com si acceptàs l’obsequi i partí amb l’ombrel·la oberta pel carrer assolellat.

, Falses memòries (Barcelona: Club Editor, 1967), pàg. 20

—Vostè és un bevedor recalcitrant de cafè.
   —En efecte. Ho confesso. El cafè m’agrada amb deliri.
   —Quants cafès pren al dia?
   —Depèn. Quatre o cinc com a mínim.
   —Prengui cafè, però sense cafeïna. Veig que somriu.
   —No senyor. És que la meva cara sol ésser riolera.
   —Bé. S’equivocaria si pensés que aquestes coses es poden prendre en broma. La salut és una cosa seriosa i importantíssima.

«El mal moment», dins Humor, candor… (Barcelona: Destino: 1973), pàg. 416