Les monges, en els moments que la Regla permetia expansionar-se en comunitat, alguna volta que la cara molt oberta de l’abadessa donava peu a la confiança, solien parodiar amb molta riallera aquells acataments de l’abadessa als metges del convent. I l’al·ludida, sense deixar de riure, ho justificava tot amb paraules concloents: «Eixa és l’única renda, pobrets, que trauen de les malalties i migranyes d’unes monjotes mig cucades: oracions i compliments… No se’n faran rics!»

Martí Domínguez i Barberà, Els horts (Alzira: Bromera, 1990)