L’hotel Mihalovitch era el primer hotel de Buenos Aires. No podia dir el mateix del meu hotel a la Boca. Era una de les innombrables dispeses arrenglerades de cara al riu, en les quals els dispesers han de compartir la cambra amb tres o quatre companys. Una cambra individual, al Buenos Aires del Centenario (el centenari de la Independència del país s’esqueia l’any 1910, exactament el 25 de maig), era un luxe gairebé inaccessible. Les dispeses del port no llogaven cambres, llogaven llits, cada llit a cinc pesos, que eren quinze pessetes en un temps en què el desajust de la pesseta respecte a l’or no passava del deu per cent.

Eugeni Xammar, Seixanta anys d’anar pel món (1974)

Ara, per a ésser advocat, hauré de comprar el títol —és a dir, pagar a l’Estat l’import corresponent per a obtenir-lo. No sé pas quant val aquest títol. Però per a comprar-lo, on són els diners? Jo no tinc cap cèntim —i, els pocs que tinc, els necessito per a la dispesa. El meu pare no deu pas tenir una situació gaire brillant. Demanar-li res és perdre el temps –i no pas animadversió, certament. D’on sortiran les misses? Arribaré algun dia a pagar el títol d’advocat? Em sembla que haurà estat més fàcil d’entrar a l’orla dels meus companys de curs amb el retrat ovalat dels catedràtics a la part alta del document, que comprar el títol.

Josep Pla, 25 de setembre de 1919, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)