L’oncle Canut assenteix. Li costa una mica articular que prefereix anar a fer un tomb, sempre que condueixi a poc a poc. El nebot engega el motor i enfila cap a la Ronda de Dalt a pas de bou. Pres d’una loquacitat extrema, com la que experimenta en moments de gran perill, fa un panegíric atropellat de les Rondes. El monjo l’escolta impassible fins al Nus de la Trinitat.

Màrius Serra, Mon oncle (Barcelona: Proa, 1996)

Som més creients els ateus, li va dir una vegada l’oncle Joan al museu, perquè negar un déu comporta l’esforç previ d’acceptar-ne l’existència. La carretera va plena i els vehicles pugen al Toro a pas de bou. Una idea il·lumina el rostre del Canut. Potser podré tornar a escriure. S’ho repeteix mentalment un parell de vegades, fins que al capdavall el moviment dels llavis transforma la idea en murmuri.

Màrius Serra, Mon oncle (Barcelona: Proa, 1996)