Per més que Valentí Puig vagi predicant que això s’acaba, que som al darrer entreforc i que madame se meurt, sóc del parer que sí que n’hi ha, de futur: un futur incert i difícil, sens dubte, però amb l’avantatge que la història és imprevisible. És cert que la cultura catalana és un pacient delicat, però encara no ha arribat l’hora d’entonar-li les absoltes. Més aviat tendeixo a pensar que és un d’aquells malalts amb una mala salut de ferro i, rere la dita popular, sovint allarga més qui piula que no pas qui xiula.

«’L’os de Couvier’, de Valentí Puig» (Avui, 25 de novembre del 2004)