Per fi, el mal temps minvà, els núvols negres s’havien esfilagarsat i ara el cel feia vetes de color cendra i blanc. S’arribaren a un hotel que era a tocar del Cau Ferrat, un hotel d’escales molt senyores, de marbre, entre dues baranes de columnes i un vestíbul encatifat. Estaven xops, amarats d’aigua, i la Judit va dir, per què no demanem una cambra i ens eixuguem? Demanaren, doncs, una cambra i tovalloles. L’hotel donava a mar i des del balcó veies la maltempsada. Els núvols, ara, esdevenien negres com si vingués la nit i només a l’horitzó es perfilava una ratlleta molt fina de color blau cel.

, El temps de les cireres (Barcelona: Edicions 62, 1977)

Durant dies i nits, sobretot durant el trajecte que feia de casa a la feina i de la feina a casa, em demanava què és el que havia passat, quina maltempsada havia regirat la nostra convivència. Però no gosava dir-li-ho. Tenia una por gelada a dins de mi, m’espantava perdre-la, no volia sentir el mateix que havia sentit la mare quan el pare se n’anà de casa. Al capdavall, la meva vida havia començat amb ella i amb ella volia acabar-la. No era demanar gaire, no li sembla?

Montserrat Roig, L’òpera quotidiana (Barcelona: Planeta, 1982)