—Senyor Pere —li vaig dir un dia—, deu haver remat molt, per arribar a Calella.
   —No senyor! —em respongué rient—. He hissat el tall de vela que porto al pal i he arribat a Calella, amb calma, perfectament.
   —Però, perdoni, el vent de garbí s’ha calmat a les set.
   —He vingut amb el capvesprol, en popa rodó.
   —Perdoni, què és el capvesprol? És una paraula que no havia sentit a dir mai.
   —El capvesprol és una ramiola de vent, que es produeix quan para el vent de garbí. Vaig sentir la ramiola al clatell, vaig hissar el tros de vela que porto i amb la calma corresponent fins aquí.
   El capvesprol… La paraula és bonica.
   Sebastià Puig (a) Hermós no estigué mai conforme amb aquesta paraula. Del capvesprol, ell en deia el vent penyal. El vent de les penyes —el vent que baixa, en una costa abrupta, de la costa del litoral.

Josep Pla, prefaci a Notes del capvesprol (Barcelona: Destino, 1979)