—Ets encantadora, intel·ligent, sensible, absolutament preciosa, tens una ment àgil i una ànima profunda, a més d’una cort d’admiradors. D’altra banda, com si no tinguessis prou qualitats, ets imperfecta, ja ho saps, podries ser més alta, tens poc pit, no t’admetrien en una passarel·la, però és que si fossis perfecta series insuportable i no hi hauria ningú que se t’acostés. Em vols dir què més vols?
   Que callés, per favor, que callés d’una vegada, va dir ella, vermella com un perdigot, amb els ulls brillants i la mirada encesa, indecisa entre morir-se de riure o de vergonya.

Ramon Monton, L’encanteri (Barcelona: March, 2006), pàg. 24

Només hem ensopegat una noia que no estigués orgullosa de ser valenciana, però no era de Xàtiva; era de no sé on ni vull saber-ho, mestra d’escola primària amb pretensions d’intel·lectual que es manifestà molt sorpresa en sentir-nos parlar tots i totes en valencià a la tertúlia del cafè:
   —Pos a mi, ens digué, quan parle en valencià me pareix que lladre.
   «I quan ho fa en castellà també» em digué a cau d’orella la rossa; potser l’altra ho sentí, la qüestió és que es tornà vermella com un perdigot i després d’aquell dia no s’ha atansat més a la tertúlia.

Joan Sales, carta a Mercè Figueres, 21 de març de 1937, dins Cartes a Màrius Torres (Barcelona: Club Editor, 2014)