Xebo, empleat de planta dels Ferrocarrils Nacionals, s’avorria. Al principi, el fet d’haver estat destinat a vigilar una cruïlla poc important li havia semblat una sort. S’asseia al costat de la caseta de fusta que l’aixoplugava quan feia mal temps, i contemplava el vaiverejar de la gent tot filant els rudiments d’una filosofia. En aquells primers temps, l’home creia haver realitzat un ideal llargament acaronat per ell i els seus ancestres: viure amb una gran economia de moviments, tenir hores senceres per a deixar vagar les idees, sense els sobresalts que proporcionen les responsabilitats.

Pere Calders, «La verge de les vies», dins Gent de l’alta vall (1957)

Don Monxo, un dels homes més vells del barri, contemplava embadocat el vaiverejar de Lalo, l’arquitectura infantil que s’alçava ràpidament amb fragments brillants que reflectien el sol i ferien els ulls, enlluernant la gent.

Pere Calders, Aquí descansa Nevares (1967)