—Però jo no en sabia res, d’aquesta pòlissa. Com és que el pare no m’ho va dir mai?
   —No se n’estranyi, és una cosa molt més freqüent del que ens pensem. Així, entre nosaltres, li confessaré que a la companyia les anomenem «confidencials», aquestes pòlisses, com si es tractés de qui sap quins afers foscos. És per alegrar una mica la feina, ja m’entén, oi? En realitat són confidencials perquè els tomadors acostumen a ser gent gran que no volen que els fills o els gendres ho sàpiguen. Digui-li superstició, si vol, però suposo que no deu ser gaire reconfortant pensar que hi ha algú que, entengui’m el que vull dir, està esperant que et moris per cobrar.
   —És clar. Però vostès com ho han sabut que el meu pare ha traspassat?
   La mare del tano, ara sí que m’has mort! Aquesta no me l’havia preparada. Calia reaccionar de pressa.

Pau Vidal, Aigua bruta (Barcelona: Empúries, 2007), pàg. 58

—Ha…? —començà a dir, i s’interrompé.
   Puig, sense girar-se, féu un gest afirmatiu amb el cap.
   —Pobret! —exclamà Caliban, i enretirà el cap i deixà caure la porta-cortina.
   Vives no podia deixar d’esguardar el rostre de l’amic traspassat. Que prodigiosament senzilla era la mort! Una flama no havia oscil·lat ran d’aquella boca entreoberta, i tot s’havia acabat per a Roldós.

Agustí Bartra, Crist de 200.000 braços (Palma: Lleonard Muntaner, 2008 [1968])