La seva mare s’assegura que porta l’abric ben cordat i li torna a posar bé la bufanda. Ha tingut angines un altre cop i és el primer dia que surt. Encara se sent feble. Aquell passatge solitari és un avorriment, quasi un càstig, i el molesta sobre manera que la mare li rectifiqui la posició de la bufanda.

, El jardí sense temps (Barcelona: Quaderns Crema, 2004), pàg. 26

—Com he estat capaç de fer
una feina tan ingrata,
jo que sóc un dropo nat
i covard sobre manera?
—Verament: no en fas ni brot
i t’espanta una cabrida,
però tu no ets com creus.
Ets de moltes més maneres,
com tothom. Jo, si volgués,
seria un molt bon torero.

Rudiments de saviesa (Barcelona: Empúries, 2005)