De nou havia arribat la calor. Era el juny de 1921. Els prats estaven rossos i els peperepeps esclataven; se sentia arreu la brunzidera de les mosques que percaçaven l’aliment amb insistència. Els avellaners silvestres i les nogueres verdejaven vora el riu com els xops. La muntanya era un formiguer de treballadors entre groc i verd, de carros pels camins terrosos i de xiulets d’eines que decantaven sense compassió les tiges esveltes. La terra s’esponjava de rebre aquell doll que hauria de durar tot un any. Només el xerric del cànter o la bóta feia alçar per un moment els ulls dels pagesos al cel.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)

El pipiripip o rosella (Papaver rhoeas) acoloreix d’un vermell llampant els sembrats durant la primavera. Com moltes altres herbes anuals dels conreus, destaca per la seva gran producció de llavors petites i perdurables que poden romandre en estat de vida latent durant dècades o segles, esperant que una pertorbació natural o artificial creï unes condicions adequades per a la seva germinació i creixement.

Florenci Vallès, El medi natural del terme de Manresa (Manresa: Centre d’Estudis del Bages, 2002), pàg. 111