Els diners es volatilitzen i les dones passen i els homes s’esbraven i tendeixen al repapieig; si l’equilibri microbià de la nostra vida és tan precari i incert, si tot, pel mer fet d’existir, està destinat a la destrucció i a la ruïna, si de tantes coses bones a penes n’existeix el record, i, de les més belles, ni el record no n’existeix, si tot passa avall per la cantonada de la fugacitat i de l’oblit… ¿com és possible de sospitar que hom pugui deixar d’ésser conservador? La demència de la nostra fantasmagoria, ¿no hauria de tenir un límit?

Josep Pla, «Per què sóc conservador», dins Humor, candor… (Barcelona: Destino, 1973)

De vegades, la llum del dia s’allarga.
És la primavera.
De vegades la llum del dia s’escurça.
És la tardor.
Seguint un ordre immutable
es produeix aquesta oscil·lació.
És clar: es produeixen moltes més històries:
s’ha de mentir gairebé sempre,
s’ha de pagar la contribució,
s’ha de fer la gara-gara o el paperot.
Però, com l’aigua en cistell,
tot passa avall… i Déu n’hi do.
No hi ha més que aquesta oscil·lació.
Tota la resta és banal —o cruel— i molt fosca.

Josep Pla, «La precària i habitual poesia», dins Notes per a Sílvia (Barcelona: Destino, 1974)