Després de les classes, les guatlletes baixaven a la platja, la pell replena de sol i de crema solar. Caminaven les minyonetes, falsament indiferents. Culejaven, senyorejadores, com la Marilyn Monroe a les pantalles del Versailles, blanques i blaves. Feien semblant d’ignorar els automobilistes que les xiulaven. D’altres, malgrat els clàxons i els insults, anaven a pas de tortuga per xerrar amb una amiga o intercanviar apunts i fulls policopiats.

Joan-Daniel Bezsonoff, La presonera d’Alger (Barcelona: Empúries, 2002)

I per si cap lector subratlla les aventures eròtiques que travessen el text amb una certa insistència, propose tenir en compte la distinció entre les que se’n van per vies viscontinianes, més etèries i deliqüescents, i les que tenen un aire estellesià realment envejable. És a dir, em quede amb la cosina del capítol 13, d’una família puritana i laica amb ideals republicans, que culejava dins una faldilla de tub a la manera de Hollywood. Al capdavall, no cal ser dissenyador gràfic per a entendre Max Ernst quan afirmava que «s’aprén més de la nuesa d’una dona que de les lliçons d’un filòsof».

Vicent Alonso, «Cròniques de disseny?» (El País, suplement Quadern de la Comunitat Valenciana, 26 de gener del 2012)