Aquesta, Urc, és una de les places més boniques de Catalunya i demostra com feien pinya la gent d’aquell temps. A força de simplificar, et diré que aquesta era una plaça de senyors. Un veí n’era tant, de senyor, que no sortia mai de casa ni quan s’hi plantava l’envelat o s’hi ballaven sardanes. Jo, en un racó d’aquesta plaça, vaig aprendre a cantar solfa i a tocar el violí. Els envelats que s’hi plantaven venien a ser una mena de catedrals hedonistes que duraven tot el que allargava la festa major. Mentre hi ballàvem, les famílies ens esguardaven mogudes per l’instint de perpetuació del patrimoni.

Guillem Viladot, Itineraris interiors (Lleida: La Mañana, 1992), pàg. 45

Mon pare va ser analfabet fins 1953 en què ma mare li va ensenyar de llegir i de lletra. A més a més, els qui vam fer el servei militar obligatori, en el meu cas a Rabassa i Benalua a Alacant entre 1979-80, recordem que catalans, valencians i balears acostumàvem a seure a la mateixa taula, a fer pinya i a practicar la llengua comuna. Segons la rumorologia que ens envoltava érem polacos de llengua polaca.

Joan-Carles Martí i Casanova, Des del rovellet de l’ou d’Elx (Argentona: Voliana, 2011), pàg. 77