El calvari que era dirigir «La Vanguardia» durant aquells anys [1919-1936], només el sé jo. Pel fet de ser una fortalesa tan ferma i esquerpa, vistent des de tot Catalunya, la cobejava tothom. I, com ja era sabut de sobres que l’amo, el flamant comte de Godó, era un reaccionari absolut, no hi havia força de dreta, per estantissa que fos, que no aspirés a orientar o influir el diari, o almenys que aquest li fes el joc.

Història de «La Vanguardia» (1884-1936) (París: Edicions Catalanes de París, 1971 [escrit originalment al 1964]), pàg. 103-104