Però, com que la feien els uns i la pagaven els altres, la cosa anà com una seda. La inaudita derrota [1898] no produí convulsions, trasbalsos ni canvis públics i espectaculars, en virtut d’aquelles fortes paraules del meu pare, que ara es feien clares: «Qui no es consola és perquè no vol…, mentre no li toquin la sang ni la bossa». La processó anava només per dintre de les llars humils, arraconades als llogarrets perduts al pla o a la muntanya, i a les viles encalmades i mortes. Tot de dones vestides de dol, tot de llàgrimes ocultes. Però, això, ningú no ho veia, ni ho deia. Vinga fangar, vinga treballar penosament els homes que quedaven. Així era molt fàcil fer guerres, fins guerres interminables, i fer-les amb tota irresponsabilitat.

Gaziel, Tots els camins duen a Roma. Memòries (1893-1914), vol. I (Barcelona: Edicions 62, 1981), pàg. 135