Els nens estaven molt de l’Antoni, tanta por que jo havia tingut que no el poguessin veure. Sobretot el nen n’estava molt. La nena ja era una altra cosa: era més despresa. Però el nen quan no tenia feina amb l’estudiar sempre anava davant i darrere de l’Antoni i si l’Antoni li manava de fer alguna cosa, la feia content. I si l’Antoni llegia el diari en havent sopat, el nen se li anava acostant i, amb l’excusa de llegir el diari, se li arraconava.

, La plaça del Diamant (1962), XLI

Al final en Joan em va deixar marxar ja ben entrada la nit. En arribar a la pensió del carrer de Sevilla, vaig trobar en Sales a la seva cambra, en calçotets i amb un paper a la mà.
   —Tinc carta d’en Damià Sampol, company! I em sembla que hi parla de tu i d’una persona de qui n’estàs molt i molt.
   —Deixa-me-la veure! —vaig exclamar mentre provava d’agafar-li el paper.
   —I una merda! La carta és per a mi. És un delicte xafardejar les cartes dels altres.
   Gairebé no va poder acabar de parlar perquè me li vaig llençar al damunt.
   —Dóna-me-la, coi!
   —Té, té! Collons! —En Sales reia—. Recony, espero que demà lluitis amb aquesta força. L’analfabet d’en Durruti té assegurada la victòria i la glòria amb soldats com tu.

Antoni Vives, El somni de Farringdon Road (Barcelona: La Magrana, 2010), pàg. 197