Algunes mostres d’ús (i abús?) del vers maragallià sobre la sardana espigolades aquí i allà:

«…i es va fer el silenci, el silenci més silenciós de tots els silencis que es fan i es desfan, un silenci de gran negra nit en blanc…» (Francesc Macià i Barrado, Un cabdell que algú va enredar)

«…una sopa de lletres, probablement el passatemps més pueril de tots els que es fan i es desfan a les revistes d’encreuats…» (Màrius Serra, Verbàlia 2.0)

«…la cultural és la menys dotada de totes les conselleries que es fan i es desfan, des del primer dia fins a l’últim…» (Patrícia Gabancho, El preu de ser catalans)

«[Li diu Merkel a Rajoy] que és el més europeista, estalviador, retallador i complidor de tots els presidents que es fan i es desfan…» (editorial de La Fura);

«…us invito a escoltar la marxa militar probablement més coneguda de totes les marxes que es fan i es desfan: la primera, en re major, de les tres que es van publicar com a op. 51 de Schubert, per a piano a quatre mans» (Miquel Desclot, L’edat d’or de la música: iniciació al Classicisme vienès)

«Ha acabat l’edició 2012 del torneig de rugbi més apassionant de tots els que es fan i es desfan. Hi ha vida a Europa més enllà del futbol» (Germà Capdevila, «Adéu Sis Nacions!», Avui 19.03.2012)

«…el personatge va retornar amb més força que mai cap a Europa. Això sí, convenientment pintat de vermell pel poderós màrqueting de la Coca-cola, la beguda refrescant més poderosa de les que es fan i es desfan» (Jordi Creus, «Visca els Reis… Mags», Ara 05.01.2011)

«…m’ho he passat molt bé adaptant el poema, sabedor que no ha de passar a la història dels millors poemes que es fan i es desfan» (Emigdi Subirats al blog Lletres Ebrenques, 02.01.2011)