Em prenc la llibertat de fer una petita observació a propòsit de la paraula manyac.

L’etimologia d’aquest mot és certament incerta, però a més de la que dóna el Diccionari etimològic de l’Enciclopèdia, hauria valgut la pena tenir en compte l’opinió de Federico Corriente en el seu Diccionario de arabismos y voces afines en iberorromance. Aquesta opinió la comparteix Dolors Bramon i Ramon Solsona la recull en el seu llibre A paraules em convides, adreçat a un públic menys especialitzat i guarnit amb el seu estil divertit i proper:

Les criatures manyagues […] són nens i nenes amorosos, que susciten tendresa. Així ho devien pensar els diversos oients que ens van dir les paraules manyac, manyaga, manyagoi i, des de Crevillent, la variant manyaco. Són paraules associades a fer manyacs o manyagues, és a dir, carícies. Però no era així fa uns quants segles. Més ben dit, es tractava d’unes altres carícies, exclusivament masculines.

Resumint i sense embuts, un manyac, segons els arabistes, era l’esclau o el minyó submís als desitjos sexuals del seu amo.

• Ramon Valldosera