La indústria i els mestres cuiners, cadascun per la seva banda, varen intentar resoldre el problema de la manca d’ous. A l’Anoia, es fabricaven les truites del Tío Nelo, un producte que va arribar a tot el país. Es tractava d’un preparat de farina, de color rogenc, que es dissolia amb una mica d’aigua. Els cuiners també varen proposar solucions, amb les quals es veurà que la cuina no ha estat mai tan creativa ni innovadora com en temps de guerra. Vet aquí la recepta d’una truita sense ou, presentada pel cuiner i mestre de cuiners Ignasi Domènech: Untar d’all un recipient. Julivert i una mica d’api, trinxats. Un pols de pebre vermell. Una cullerada de bicarbonat, sis de farina, sal, dotze cullerades d’aigua i quatre gotes d’oli (perquè no n’hi ha més). Tot ben batut fins que quedi fi i sense grumolls. Deixar-ho reposar un quart d’hora i abocar-ho a la paella calenta. Remenar, tombar, i a taula.
Joan de Déu Domènech, La batalla de l’ou. De quan passàvem gana (1936-1939) (Barcelona: Pòrtic, 2012), pàg. 73-74
Comentaris recents
espasa
És la primera vegada que veig que ESPASA és o po...
esfreixurar
Sinònim de desbutzar....
pelar
Arran del mot d'avui he descobert la revista El Pr...
esfreixurar
El passatge d'Amadeu Cuito molt oportú en aquests...
esfreixurar
Doncs per aquí se sol dir no cal que t'hi esf...