Narcís Comadira

Fràgil, petita
felicitat del tren;
terres que passen:
horts ordenats,
turons amb feixes,
camps de gra i en guaret,
rengleres de pollancres
davant del teló blau de les muntanyes.

Ara ve un riu
emperesit en les seves mancances,
tèrbol mirall, entre sorrals,
per núvols estantissos,
grisos i estèrils.

Darrere el vidre,
protegit,
llisco pel meu país i pel seu temps;
m’embardisso d’afectes per no veure
la immarcessible absurditat de tot.

«Cinc poemes inèdits de Narcís Comadira», Revista d’Igualada, núm. 4, abril del 2000