Narcís Comadira
Fràgil, petita
felicitat del tren;
terres que passen:
horts ordenats,
turons amb feixes,
camps de gra i en guaret,
rengleres de pollancres
davant del teló blau de les muntanyes.
Ara ve un riu
emperesit en les seves mancances,
tèrbol mirall, entre sorrals,
per núvols estantissos,
grisos i estèrils.
Darrere el vidre,
protegit,
llisco pel meu país i pel seu temps;
m’embardisso d’afectes per no veure
la immarcessible absurditat de tot.
«Cinc poemes inèdits de Narcís Comadira», Revista d’Igualada, núm. 4, abril del 2000
Comentaris recents
tenir la mà trencada (en una activitat)
El meu pare, del barri de la Ribera de Barcelona, ...
el prometre no fa pobre
Ep, que aquesta és una altra! https://rodamots...
el prometre no fa pobre
"El paper és molt sofrit". Pots escriure allò qu...
el prometre no fa pobre
A mi em sona més demanar no fa p...
el prometre no fa pobre
Excel·lent elecció per a una jornada de tancamen...