Vaig anar a buscar en Gabriel. Ens van fer lloc i vam seure amb ells una estona. Tot i que jo era l’única estrangera, van passar-se al francès amb molt de gust. Ens miraven encuriosits i ens feien preguntes, després algú les traduïa al castellà per a en Gabriel. Ell no deia ni piu. La conversa va ser una desfilada de banalitats. S’esforçaven per ser brillants, cosmopolites, però parlaven un francès afectat i sonaven pedants i gomosos. Feia poc havien estat a Nova York i a cada moment citaven Andy Warhol. Em van explicar, sense cap mena de pudor, que a Barcelona els coneixien com la «gauche divine». Així, en francès. Imagina’t. Vaig preguntar-los per la situació política, per les últimes revoltes d’estudiants. Un d’ells va alçar el got i, molt seriosament, va brindar per uns companys de l’Assemblea de Catalunya, però no se’ls veia gaire convençuts. Els altres el van imitar d’esma. Aquell dring conjunt dels glaçons em va donar la clau: vivien instal·lats en una ficció, es pensaven que el seu Bocaccio era el Flore, el Deux Magots, el punt de trobada de l’esquerra més intel·lectual. És ben bé que cada classe social té els seus sistemes per evadir-se.

• Jordi Puntí, Maletes perdudes (Barcelona: Empúries, 2010), pàg. 232

Alguna cosa semblant va passar als anys seixanta a Londres, amb una mica més de transcendència universal. A Nova York passa cada quatre setmanes. I a Barcelona ja havia passat als anys seixanta i setanta amb la hipermitificada gauche divine dels voltants de Bocaccio. Són moviments glamurosos, concentrats, de poca gent, ignorats de la majoria, que no mouen el món, però que tenen incidència en alguns crítics, alguns observadors, alguns envejosos. No canvien res, no aporten res més que imatge, tenen poc a veure amb la cultura de debò, però resulten una plataforma publicitària per als protagonistes i, si hi ha sort i ressò, per a la ciutat que els encimbella.

• Patrícia Gabancho, El preu de ser catalans (Barcelona: Meteora, 2007)

Al Price, on feien la boxa, s’hi va presentar l’editorial de l’Herralde, Anagrama, i la de la Beatriz de Moura, que era casada llavors amb l’Òscar Tusquets. Jo vaig publicar una crònica de l’acte al Tele/eXpres on deia que allà “la gauche divine ofereix un aspecte immillorable”. L’origen del concepte era parisenc, és clar. A començament dels seixanta, quan jo estudiava a París, a la Sorbona, la “divine gauche” eren la gent del Nouvel Observateur, els socialistes, el Jean Paul Sartre: l’esquerra que sortia a sopar i es fotia una copa al Ritz. Després en van dir la gauche caviar. Jo aquí els vaig posar la gauche divine i ja va estar.

• Joan de Sagarra entrevistat per Àlex Milian, «Viatge impossible al temple de la ‘gauche divine’» (El Temps, 14 de febrer del 2017)

CANÇÓ DE LA GAUCHE DIVINE

Bevem el whisky amb la mà esquerra.
La carn és trista i hem llegit
tots els grans llibres que han escrit
els grans autors d’aquesta terra.

De tot estem ja de tornada:
res no ens commou, tot ho sabem.
Anem, passem, vivim, parlem
amb passa lenta i veu cansada.

El que l’humor del dia ens dicta
això és la llei. Som elegants,
som displicents, som nonchalants,
i així llancem mant veredicte.

El món de casa és lletra morta.
Ens fastigueja el català.
Llegim en sud-americà,
que és l’idioma que ara es porta.

Organitzem bauxes incertes,
volem ser el que els altres no són,
i som les runes d’aquest món,
a tot turisme sempre obertes.

• Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal i Alcover, Ca, barret! o varietats de varietats i tot és varietat (Palma: Moll, 1984)