Josep Pla

Una de les coses que sorprèn més d’aquesta ciutat és la quantitat desorbitada de petits comerços en els llocs on no deurien ser. Aquest fet crea una barreja inusitada i singularíssima que desvirtua llocs que tenen un altre sentit i que vulgaritza la ciutat entera. Que quedi ben entès: jo sóc partidari del petit comerç, de les botigues, per més humils que siguin. Són la realització pràctica dels impulsos vitals del país i la condició de l’ànsia d’ascensió social de la gent. Ara, el que dic és que en les façanes de les cases dels barris que haurien pogut ser residencials no hi hauria d’haver ni adrogueries, ni sabateries, ni carnisseries, ni altres establiments d’aquesta espècie. Per al comerç… ja hi ha els carrers travessers i adjacents. Posin tantes botigues com vulguin en els llocs on han de ser, però no converteixin tots els baixos de Barcelona en una successió de tendes. Però aquest és l’esperit de la propietat. La mateixa persona que us dirà, amb una vanitat una mica pueril, que posseeix una de les millors cases de Barcelona té els baixos del seu domicili llogats a un despatx de llet o a un establiment de comestibles. Hi ha palaus a la part vella de la ciutat els baixos dels quals són llogats a petites botigues.

Això és tan cert i tan corrent que, vistes les coses des de l’exterior i amb un cert humorisme, fa l’efecte que el motor més eficaç de l’expansió de Barcelona és l’adrogueria. No fa pas gaire que escrivíem que no sembla sinó que primer es produeix la construcció i després la urbanització. Ara bé: el nucli expansiu de la construcció sembla ser ca l’adroguer. El primer element és el solar. Sobre el solar, s’hi construeix la tenda de comestibles. Sobre la tenda, s’hi posa l’entresòl perquè hi visquin els propietaris de l’establiment. Després, el propietari del solar es construeix el principal per anar-hi a viure, vull dir per viure prop de l’adroguer i aprofitar aquests avantatges sense oblidar el perfum que exhala. És el que diuen les senyores: «Tenim una adrogueria a casa mateix, comprèn?». Després, hom construeix els altres pisos per als compradors de l’adrogueria, naturalment. I les cases dels voltants sorgeixen perquè hi ha una adrogueria allà mateix. És l’expansió vertical i a quatre vents d’una cèl·lula horitzontal. És la forma d’expansió de les ciutats sud-americanes formades al voltant d’un basar qualsevol. A ningú no se li acudeix de construir una casa sense pensar originàriament i primordialment en les botigues. A ningú no se li acudeix de pensar que un dels millors llocs d’una casa per a viure —com es pot demostrar en totes les ciutats construïdes— és el que ací es dedica a l’arrendament de botigues. I després hi ha l’obsessió dels pisos, l’obsessió que la casa pròpia ha de ser, necessàriament, una casa de veïns —és a dir, la concepció que una ciutat, si no és un pur negoci, no té el més lleu interès.

Hi ha, doncs, una sèrie de factors involucrats en la considerable expansió de la Barcelona moderna, però n’hi ha un d’essencial: la concepció merament econòmica de la ciutat, purament crematística. L’obsessió del valor del pam quadrat. Aquesta és la causa primera del creixement de Barcelona i la causa de tots els seus defectes.

Barcelona, una discussió entranyable (1956), dins Primera volada (OC, vol. 3), pàg. 251-253