Joan Coromines: xe, xic, xeic

Ja n’hem parlat a XE, però detallo ací l’alteració extraordinària del vocalisme que afecta la forma del mot xic, quan s’usa com a exclamació afectiva, en la zona Ebre-Maestrat. Sembla que per aquest caràcter, a còpia de dir číik allargant la i, en quedar estereotipada la geminació o segmentació, diferenciant-se esdevindria čéik (o àdhuc ček absorbint-se la i ulteriorment): «Xéics: sentiu? Van a aixecar a Nostr’Amo»; «—Tinc raó o no tinc raó? / —Xeic, pareixes una garça: / parles més que fetge en brases»; «xeic, vina ací que farem un mos» Comarca de Gandesa; «xeic: mot per cridar algú» (Ribera d’Ebre). A Cervera del Maestrat ho vaig anotar amb vocal oberta, cridant, en to fortament afectiu, a gent més jove, čéiks! (com si els hagués dit ‘fillets meus!’, 1961). 

Aquest diftong ei dóna al mot una consonança vagament aràbiga, i per això han afirmat alguns mig-erudits que seria l’àrab šäih ‘vell, senyor venerable’; però no solament no hi lliga la č-, ni gaire la -k, sinó que cal rebutjar-ho rotundament perquè l’atmosfera d’edat i d’enorme respecte del mot aràbic el posen justament en el pol oposat als del familiaríssim i jovenívol tortosí xeic. Tampoc fóra gaire enraonat suposar una forma arabitzada del mossàrab čik preexistent, perquè no s’hi presta la fonètica aràbiga, pel digtong, ni les possibilitats morfològiques de l’àrab.

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari
de la llengua catalana
, vol IX, entrada xic, pàg. 534-535 

Mot relacionat