Els gentilicis de la gent de Begur m’havien fet rumiar vanament. L’empordanesa Irene Rocas informava a AlcM que els diuen buarencs o bacanards; aquell ve sens dubte de bə(g)uréŋs, amb metàtesi de les vocals; però l’altre, més xocant, està ben confirmat: J. Pons i Guri, erudit de bona llei, em recità l’any 1968, una llista tòpica de noms humorístics dels pobles d’aquella zona, que troba en un escrit del s. xviii; entre ells figuren els bəkanárs de Begur. Però rebutgem la temptació de relacionar això amb el bekur bascoide i els Becor ibèrics: a Verges aquell mot l’usen amb el sentit de ‘beneit’: l’accepció pròpia sens dubte, aplicada a la gent de Begur pels malèvols dels pobles veïns estrebant-se en la semblança fonètica Bek/Beg-. Tal com en el parlar plebeu de Barcelona es diu benau per beneit × babau, aqueix becanard naixeria de l’encreuament de beneit o banau amb becard ‘perdulari’.
- Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae, vol. II, entrada Begur
Comentaris recents
sol i vern
Ahir em vaig enganyar: en lloc de posar nitrogen (...
a empentes i rodolons
Aquí caic, aquí m'aixeco (o ací caic, allà m'a...
a empentes i rodolons
Aquesta frase sempre m'ha agradat molt. És compan...
comptat i debatut
Fet i fotut, per extensió a l'Em...
sol i vern
"L’allioli no és pas substància per a menjar-l...