‘Libèl·lula’? O millor el “vulgar” ‘espiadimonis’?

libèl·lula

 
enric-gomà_control-de-plaguesAquest invertebrat que, gràcies a la semblança, els nens anomenen ‘helicòpter’ en català es coneix amb molts noms, tots ells bastant pintorescos: estiracabells, cavallet del dimoni —o el diable—, parot —o parotet—, tallanassos, damisel·la, etc. Li passa com a la rosella, que tant és pipiripip com badabadoc, noms que només es pronuncien correctament en estat d’embriaguesa.

A casa meva, a Barcelona, dèiem i diem ‘espiadimonis’. Per això em va sobtar que una veïna de Castellar del Vallès em comentés, mentre m’ensenyava la bassa de Can Brunet —la bassa on els castellarencs van a treure’s la vida, tot i que no hi anàvem amb aquest propòsit:

—Goita, un estiracabells… És allò que en castellà en diuen libélula.

En castellà i en català. Perquè en la nostra llengua ‘libèllula’ ha guanyat la partida. Ja durant el modernisme, estil arquitectònic molt insectívor i hortofructícola, en tot de vidrieres, sedes pintades i biombos s’hi reproduïen espiadimonis a manta, com en una plaga egípcia.

Per si no ho sabien, Coromines admet ‘biombo’ quan el paravent és de fantasia, acolorit i ric en motius. Tots els paravents modernistes són biombos, cap no se n’escapa. El DIEC no accepta ‘biombo’, encara que el GDLCEC i el GD62, signat per Lluís López del Castillo, sí que l’entren. Ara gairebé no n’hi ha, de biombos. Van desaparèixer amb el galant de nit, aquell moble que sembla un poema visual de Joan Brossa.

Per què ‘libèl·lula’ s’ha imposat? En el terreny artístic, en un museu, no hi veureu mai escrit ‘espiadimonis’. Per col·loquial, vulgar, banal. No és una paraula digna d’entrar al Museu d’Art Nacional de Catalunya. Molt millor ‘libèl·lula’, que és una paraula molt acostada a la libélula castellana. També a la paraula convencional, formal, alemanya, italiana, gallega, portuguesa, romanesa. En anglès en diuen dragon-fly, drac volador.

Com veuen, tot el que és natural, corrent, amable i reconeixible en català, desapareix sota el pes d’un estàndard formal i disgustat. Hem d’escriure i enraonar en tot moment com si estiguéssim escrivint una entrada de l’Enciclopèdia Sopena. Tot tendeix a la insipidesa, a l’arranament, a la neutralitat. Els catalans sempre ens estem fent perdonar.

A l’entrada del Diccionari Alcover, el canonge va escriure sobre aquest insecte d’ales irisades:

… anomenades vulgarment ‘espiadimonis’.

Vulgarment. Vade retro. Satanàs, entorna-te’n.

 

espiadimonis

 
Enric Gomà, Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar, amb dibuixos de Marc Torrent (Barcelona: Pòrtic, 2018), pàg. 131-132

Mot relacionat